El Fluvià és un riu lent, però no pas per mandra, sinó per bondat. Quan passa per la Garrotxa va a poc a poc perquè els pintors tinguin temps de recollir el moviment de l’aigua, i quan travessa l’Empordà ho fa perquè les terres puguin amarar-se fondament. També accepta l’aprofitament industrial, però sempre que sigui discret i no molesti els pintors ni els pagesos.

Però el vell romànic català resulta modern en la història del Fluvià, perquè aquest riu té en la desembocadura l’emplaçament de l’Empúries grega. És el nostre riu més il·lustre, perquè grecs i romans el van triar com a via de penetració i civilització del país. El golf de Roses és un arc tibant, i en el seu punt central el Fluvià és una fletxa.

També Carles Fages de Climent va destacar la bellesa d’aquesta zona en diversos dels seus textos:

Si algún prócer me confiara la responsabilidad de designar para residencia el punto más bello de la costa ampurandesa, […] elegiría sin duda la faja de playa comprendida entre el canal de la Amazona y el estuario del Fluviá, tocando a su desembocadura, aguas debajo de San Pedro Pescador, lugar conocidísimo de los cazadores de collverts y pescadores de carpas.

El cauce del río bordeado de sauces, tamarindos y arrozales […] es de una solemnidad incomparable, y constituye, entre las antiguas ciudades griegas de Ampurias y Rosas, el centro de la bahía más mesurada, precisa y graciosa del mundo.

El fet que la desembocadura del Fluvià fos, segles enrere, a tocar de Sant Martí d’Empúries és un tret que han destacat diversos autors. Per exemple, Josep M. Mir, al final del seu poema “La comarca d’Olot”, tracta sobre aquesta qüestió:

Sinuosejant cantarelles
els xaragalls i rieres
i cinglejants torrenteres
que cap al Fluvià fan via,
el gai riu blau-verd que guia
al gran Pla de l’Empordà,
vers Roses, la gran badia
—prop Sant Pere Pescador—
del sublim Mediterrà,
mar de civilització
ibero-heleno-romana,
que voreja bravorós
el costatge més formós
de la terra catalana.

Les diferències i les semblances entre el curs del Fluvià a la Garrotxa i el seu tram baix també van ser remarcades per Josep Pla:

Los paisajes que produce este río en todo su curso —tan desconocido— tienen un encanto muy vivo, encanto por otra parte extremadamente diverso, porque ¿cómo sería posible comparar el Fluvià de Besalú, tan ascético y medieval, de una elegancia lineal tan perfecta, con el de San Pere Pescador, rodeado de tierras feracísimas, saturado ya de los vientos del mar, soñoliento y adormecido en un bienestar agrario modesto y tranquilo? Es muy posible, sin embargo, que el Fluvià tenga en todo su curso un denominador común, una especie de elemento que le una en todos sus momentos sucesivos: es el color brillante de las hojas lanceoladas, la densidad de fibras vegetales, el empuje magnífico de sus maizales, soberbios en todo su anguileante y moroso trayecto.

Per acabar el nostre itinerari literari, que ha recorregut alguns dels indrets banyats pel Fluvià, llegirem el poema “Desenllaç”, que tanca el llibre de Joan Teixidor Fluvià.

S’allargassaven les hores de la tarda
i ara arriba el riu cap a la plana.
El caminar es fa lent: la nit és a punt
com una mort acceptada.

El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda
ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua
caient sobre els còdols com en un dia de festa.
La pollancreda ha suspès el seu clam.
Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç
de tot el que has viscut, del lloc feliç
i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.
Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,
les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.
Les dunes tenen un moviment d’onada
i s’encavalquen amb una gran parsimònia.

L’amor és la recança de jorns assolellats
i de nits de tumult i de batec de cossos.
Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien
però els hiverns tenien una tendresa de llar.
Per sant Joan els focs s’encenien a la serra.
Sant Pere Pescador ja t’ha deixat per sempre.

Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta
i només et toca l’última escomesa.
Prepara’t a morir i tanca’t a la crida
de tot allò que ja no pot tornar.
Són bons els núvols que lentament s’avancen.
Fes un respir petit i apropa’t al llindar,
“avui seràs amb Mi al Paradís”.