La connexió poèticament més ben documentada de Cerverí el vincula amb un indret prop de Llagostera: «Entre Caldes e Penedes | pres de Santa Seglina, | lo loch que·l nobles reys cortes | me det, ...». Efectivament, sabem que des de 1273 Cerverí rebia 300 sous anuals de les rendes reials de Caldes i Llagostera. A La faula del rossinyol aquest mateix indret acaba convertint-se, com en la Recepta de xarob, en un lloc de guariment. En aquesta ocasió, l’escuder de Dret i la seva muller, que és Pau del Rei i de l’Infant, una parella de personificacions al·legòriques, hi troben els elements (un esparver, un rossinyol, un jardí i un pomer, presents en l’escenografia de la narració), per lletrejar els mots Rey i Peyre: dues paraules que no es poden formar l’una sense l’altra i que demostren que el rei Jaume I i el seu fill Pere han d’estar per sempre més units. El poema, doncs, troba la solució d’un conflicte entre el rei i el seu fill, una llarga disputa real, i en representa la reconciliació, que es va celebrar amb tota solemnitat a Xàtiva el desembre de 1273. Cerverí, però, situa l’origen d’aquesta reconciliació i el motiu pel qual ha de ser duradora «denant Santa Seglina».
L’autre jorn, cavalcan,
anava mots cercan,
car mester los avia
a un vers que fasia;
e fo·m semblan que vis
florits prats e jardis
e que fos en pascor;
e per la gran calor
que fasia semblan
—c’ anch no·n viu far pus gran
el pus caut mes d’estiu—
dexendey pres d’un riu,
denant Senta Seglina.
[...]
E can dexenduts fuy
fam ne set ne enuy
ne calor no senti,
can fuy pres d’un jardi
e desots un pomer;
e y ha un esparver
sus, e un rossinyol;
e, quaix qui dormir vol,
gitey me sobre·l prat.
[...]
E l’escuder, rien,
lor mostret l’esparver,
e·l jardi, e·l pomer,
e·l rossinyol cantan,
tot rien e jugan.
E puys ell dits: «Gardats,
senyer Dreyts, vos e Pats!
Be vesets er jardi,
per que ja ‘Jacme’ di:
trayts del rossinyol l’er
e l’e de l’esparver
e del jardi la y,
e dira ‘rey’ axi».
«Lo rey Jacme avem,—
dix Pats— sol l’als trobem!»
«Trobar si farem be,
que·l pomers mou en pe,
e en e l’esparvers;
donchs, sera·l nom enters,
si y metets del Rey l’i,
e la er atressi;
ab la e que y tornets,
‘Peyre’ hi trobarets.
[L’altre dia, mentre cavalcava, anava cercant els mots que em calien per a un vers que feia; i em va semblar que veia prats i jardins florits i que fos primavera; i per la calor, extraordinària, que feia —que mai no he vist que en fes de més intensa, ni als moments més calorosos de l’estiu— vaig descavalcar a prop d’un rierol, davant de Santa Seclina. [...]
I quan vaig haver descavalcat ja no vaig sentir fam ni set ni malestar, ni calor, quan era prop d’un jardí i sota un pomer; i a sobre el pomer hi havia un esparver, i també un rossinyol; i jo, gairebé com aquell que vol dormir, em vaig ajeure sobre el prat. [...] I l’escuder, rient, els va mostrar l’esparver i el jardí i el pomer i el rossinyol cantant, tot rient i jugant.
I després ell digué: “Mireu, senyor Dret, vós i Pau! Bé veieu el jardí, per la qual cosa ja diu “Jacme”: del rossinyol agafeu la «r», la «e» de l’esparver i del jardí la «j» i així dirà «rei». “Ja tenim el rei Jaume! —va dir Pau— Tant de bo trobem la resta!”. “Sí que ho trobarem ben bé, que el pomer comença amb «p» i l’esparver amb «e»; per tant, el nom estarà sencer si hi poseu la «i» del Rei, i també la «r», i amb la «e» que hi poseu un altre cop, ja hi trobareu «Peire» (Pere)”.]