Antigament a Lladó hi havia hagut, a més d'una escola on anaven els nois, una altra regida per monges, que acolla les nenes. També en temps més reculats havia tingut dos metges i dos apotecaris. Ara no compta amb cap farmàcia i de metge només en té un, i bon goig, car hi ha pobles que s'han quedat sense.
Les paraules de Montserrat Vayreda no han conservat del tot la seva vigència, perquè, des de fa un temps, a Lladó ja torna a haver-hi farmàcia. Però el que és més destacable d’aquest fragment és la referència a les escoles, atès que l’escola d’educació i infantil i primària de Lladó —també hi ha una llar d’infants— porta el nom de Montserrat Vayreda i Trullol. Per fomentar el seu record i mantenir viu el seu llegat, podem llegir el poema “Lladó”, que la poeta va dedicar «A tots els meus».
Lladó de les oliveres
que onegen com les banderes
sota les rauxes del vent.
Vayredes i Llavaneres
n’han pintat les cabelleres
d’un blau-verd, d’un gris turgent.
Lladó de l’alta muntanya;
com a fita que no enganya,
la Mare de Déu del Mont.
De l’ermita a la cabanya
la pluja del sol la banya
posant-li un topazi al front.
Lladó de la vella via
que ara baixa, ara s’enfila
per carrerons plens de llum;
amb cases color d’argila,
amb camps verds, grocs, blaus i lila
on cada herba treu perfum.
Lladó de l’àuria panotxa,
que d’Empordà i de Garrotxa
et fas poble liminar.
L’ull del teu campanar sotja
l’extensa plana on s’estotja
l’aiguamarina del mar.
Lladó de Santa Maria,
la Canonja que sorgia
a recés del Monestir...
Ara ets pedra i elegia
que reciten cada dia
les ombres del teu ahir.
Montserrat Vayreda va ser una de les persones que va insistir a la també escriptora Carme Guasch d’escriure en català. I totes dues, entre d’altres, formaven part de la colla d’autores que Fages de Climent anomenava les “Cariàtides de l’Empordà”. Però Guasch va mantenir una relació especial amb Lladó ja que, durant la guerra civil, va passar-hi algunes temporades amb la seva família, intentant evitar els bombardejos que es produïen a Figueres. El poema es titula “Lladó” i acaba amb uns versos de Climent Forner.
Em veig a mi mateixa vora el foc
assaborint el gust daurat i rude
del pa torrat en llar desconeguda
ben amarat d’un oli espès i groc.
Hi havia molta fam, i a poc a poc
em feia gran sense consell ni ajuda.
La nina, qui sap on era perduda.
La guerra sola em féu de pedagog.
El temps ha fet girar la seva roda
sobre l’horror d’aquell combat antic.
Però amb els anys la vida s’acomoda
i ara no em resta sinó allò que escric:
records que s’han fet vells com un abric
arnat d’estrelles i passat de moda.