El final del recorregut és sempre inevitable. Però aquest espai de recolliment ens serveix per retrobar-nos amb els personatges més il·lustres de Lladó, que reposen aquí. D’aquesta manera podrem recordar la seva obra, el seu llegat, i mantenir-lo viu en la memòria.
Començarem per Montserrat Vayreda, bo i llegint un article de Josep Valls escrit arran de la mort de la poeta, en què compara la bellesa del paisatge de Lladó amb la bellesa del paisatge de la Toscana:
El dia que enterràvem la Montserrat Vayreda (Déu la tingui inscrita en el llibre de la vida, diuen els jueus pietosos), en tornar de Lladó ens vam parar en una petita alçada a la mateixa carretera, des d’on s’albirava un paisatge esplèndid: la plana empordanesa oberta i generosa com una bacant, l’aire esmolat i gràcil, la llum que baixava del cel, el verd platejat de les oliveres, la ratlla blava del golf de Roses a l’horitzó, tot plegat formava un espectacle visual que, en aquell instant d’exaltació contemplativa, em semblà comparable al paisatge toscà des de San Gimignano delle Alte Torre, o des de la cartoixa del Galluzzo al cimal del Monte Acuto, al sud de Florència.
També són emotives les paraules que Montserrat Vayreda va dedicar al seu germà Lluís quan va morir:
Fou en plena maduresa quan per pintar, ja no es volgué moure de Lladó on havia nascut i fixat la residència. I les seves composicions a l'oli, sobre tela o paper, tingueren per protagonistes els olivets amics. Aquelles oliveres on s'enfilava de petit, aleshores que tot clamant «Sóc el rei de les oliveres! Sóc el rei de les oliveres!» els peus li lliscaren del branc on s'estintolava i va caure en els solcs terrosos de l'olivar alçant-se'n ple de nafres.
El seu clam, però, esdevingué profètic perquè si de petit es creia «el rei de les oliveres», de gran, potser sense creure-s'ho, ho arribà a ser. Sí, en realitat regnava sobre aquests arbres que el nostre pare ens ensenyà a estimar, en coneixia l'ànima, el pas del gris al glauc, la florida de les minúscules flors, el fruit que passava del verd als tons obscurs, la fortitud de les soques que els anys eixarreïen. Fos en el primer terme, o en el segon pla, elles presidien la tela que sovint es diluïa en llunyanies esborrifades per la calitja, en blaus densos i trèmuls, en perspectives que recollien aquest tros de naturalesa clavada sota els estreps de la Mare de Déu del Mont.
Els seus ulls en coneixien totes les mutacions, tots els secrets i subtileses. Per això avui, quan ja reposa en el son definitiu en el cementiri de Lladó, el podem retrobar en cada una de les seves teles perquè en elles no hi ha solament el paisatge llargament contemplat, sinó l'ànima, la passió pictòrica del germà que acaba de morir sense deixar de viure en el record dels que tant l'hem estimat.
I acabem amb les paraules de Josep Pla, que juntament amb Josep Puig Pujades va visitar Llavanera poques hores abans que morís. Aquell succés va impactar profundament l’escriptor, i aquest és el seu testimoni:
Fou un enterrament important. Vingueren clergues de la rodalia a auxiliar el senyor rector. [...] En la suavitat tardoral del paisatge, entre la meravella dels horts i el platejat de les oliveres, aquells bruels desgavellats feien un efecte estrany, inconcebible. Per camins carretals de profundes roderes, arribàrem al cementiri. [...] Darrera del dol, la gent començà a desfilar. Els vestits negres de les senyores en la llum deliciosa del matí feien un efecte terrible. [...]Sortírem del cementiri. Passada la porta, tothom tragué la petaca i clogué un cigarret. Caminant lentament arribàrem a plaça i en acomiadàrem. Amb les anades i vingudes de l’acomiadament, les fulles mortes feien un fresseig metàl·lic, sec.